El senyor i la senyora Smith feien un viatge de lluna de mel al voltant del món. Una segona lluna de mel, per celebrar el vint aniversari de la seva boda. Els quaranta és una edat perillosa, tant per a les dones com per als homes, i la senyora Smith estava molt, però que molt decebuda amb el que estava passant (o, més exactament, amb el que no estava passant) en les tres primeres setmanes d’aquesta segona lluna de mel. Si hem de ser completament sincers, s’ha de dir que no havia passat res, absolutament res.
Fins que van arribar a Calcuta.
Es van inscriure a l’hotel a primera hora de la tarda, i, després de refrescar-se una mica, van decidir que sortirien a fer un volt i a veure tantes coses de la ciutat com fos possible en el dia i la nit que passarien allí.
Van arribar al bazar.
I allí van veure un faquir hindú que feia el truc de la corda. No era la versió espectacular i complicada, en què un noi puja amunt d’una corda i... Bé, ja sabeu com es fa el truc hindú de la corda complet.
Aquella era una versió simplificada. El faquir, amb un bocí de corda no molt llarg enrotllat al terra davant seu, va tocar una vegada i una altra unes poques notes senzilles en una flauta dolça; i, gradualment, mentre tocava, la corda va començar a aixecar-se en l’aire, mantenint-se rígida.
Això li va donar a la senyora Smith una idea fabulosa, encara que no li’n va dir res al senyor Smith. Va tornar amb ell a l’habitació de l’hotel, i, després de sopar, va esperar que el senyor Smith s’adormís; com sempre, a les nou en punt.
Aleshores, silenciosament, va sortir del llit, es va treure el pijama i es va vestir i va sortir de l’hotel. Va trobar un taxista i un intèrpret, i, acompanyada de tots dos, va tornar al bazar i va trobar el faquir.
Gràcies a l’intèrpret, se les va compondre per comprar-li al faquir la flauta dolça que havia sentit tocar, i el va pagar perquè l’enseyés a tocar les poques notes senzilles i repetitives que havien fet que la corda s’aixequés.
Després va tornar a l’hotel i a la seva habitació. El senyor Smith dormia profundament, com sempre.
Dempeus devora el llit, la senyora Smith, molt suaument, va comença a tocar les senzilles notes amb la flauta.
Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.
I mentre tocava, gradualment, el llençol va començar a aixecar-se damunt del seu espòs adormit.
Quan va arribar a una alçada suficient, la senyora Smith va deixar la flauta, i, amb emoció continguda, va apartar el llençol.
I allí, sostenint-se dret en l’aire, va veure el cinturó del seu pijama.
(Aquest text és una traducció d’un conte homònim de Fredric Brown. L'he traduït per incorporar-lo a l'espectacle "Souvenirs" de l'Increat Teatre.)
