19.3.09

Eivissa

― Si fóssim en una illa, t’agafaria i et llençaria damunt l’arena de la platja, faríem l’amor com dos salvatges, som uns salvatges, Anna, en el fons no som més que animals, vestits amb peces de tela absurdes, transvestits amb robes que ens són completament estranyes, intentem dissimular aquesta pulsió, el que batega a sota de la pell, aquí, mira, aquesta cosa, mira. Però no és possible amagar-ho més temps. La meva jaqueta de plàstic ultramoderna no pot dissimular les meves urpes, la meva crema facial regeneradora no pot ocultar les marques del desig, com se’m tesen els músculs, les pupil•les, com la sang batega fortament, i ara em dreço davant teu com una estàtua, em dreço davant teu com el pal d’un navili, em dreço davant teu i vull fer-te quatre o cinc fills, Anna, això voldria fer, si fóssim en una illa.

― Raquel, em dic Raquel.

― Si fóssim en una illa, tot seria diferent, tot això, Laura, la nostra vida, tot. T’agafaria i et llençaria damunt de l’arena, et deixaria el cul marcat amb les meves ungles, amb els meus queixals, sé que ho desitges, ho sé, no som més que salvatges, vestits de pallassos PERÒ NO SOM PALLASSOS, som un home i una dona, Laura, només si ens despullem podrem ser lliures. Per què anem vestits encara, Laura?, no ho entenc, per què no ens treiem la roba i ho fem aquí mateix? Això és la llibertat, portar els genitals a l’aire mentre fas bots d’alegria. No som uns pallassos, podríem fer-ho, podríem si fóssim en una illa, una illa posseeix quelcom que els continents no tenen, ni les penínsules, ni els promontoris, ni ni ni, en una illa hi ha màgia, Laura, podríem follar ara mateix, si fóssim en una illa.

― Raquel, em dic Raquel.

― Si fóssim en una illa, tot allò que ara ens agobia, tot, tot això, els problemes, això que ofega les nostres vides, tot això, no tindria cap sentit, seria, seria com, seria, com un mal record que se’n va per sempre, que es fa cada vegada més petit fins que s’extingeix en una mar immensa, com una cosa inútil que hem llençat i que només espera l’oblit. Això és el que penso, així seria la nostra vida, així seria tot, si fóssim en una illa.

― Però, ara som a Eivissa. Eivissa és una illa.

― Ja ho sé, ja sé que Eivissa és una illa. Et pensaves que no ho sabia? Ja ho sé. Jo controlo un munt de geografia, som un autèntic crac en geografia, des de l’escola, tots em volien copiar, volien ser amics meus només per això, em sabia totes les capitals i tot, els rius, Tajo, Miño, un crac en geografia, en sabia més que el mestre, Amanda, en pots estar segura.

― Raquel, em dic Raquel. Qui t’ha passat això?

― Veus aquell tipus, a l’entrada del lavabo de tios, el que porta la jaqueta groga, amb ulleres de pasta? Aquell.

― Vaig a veure’l. Et sembla que si el vaig a veure m’atendrà?

― És possible.

― Vaig a veure’l. No te’n vagis.

― D’acord.

― M’esperaràs?

― És clar.

― Ara torno.

― D’acord.

― Ja he tornat.

― D’acord. Com ha anat?

― Bé, m’ha atès molt bé.

― D’acord. Ho tens?, t’ha donat el que volies?

― Sí. Uf. Sí, ja ho tinc.

― Collonut. Així, doncs, ja ho tens?

― Uf. Sí. Ja.

― Collonut. Com va?

― Uf.

― D’acord.

― Escolta, he estat pensant.

― Has estat pensant.

― Sí. Ho faig molt això. Vull dir que em passa bastant. Em poso a pensar i tal. I no puc parar saps? Començo i fuà fuà fuà, no puc parar, és com una màquina, engega i, fuà, increïble, he estat pensant en tot això saps?, aquest lloc, estem, estem, condicionats, el lloc som nosaltres, no sé si m’entens, però però però, si fóssim en una illa, joder, si fóssim en una illa, això, vull dir, tot això, seria, no seria, vull dir, no seria igual que aquí saps?

― T’entenc.

― Res no seria així, si fóssim en una illa.

― És el que jo penso.

― Escolta, per què no ens despullem, i ho fem aquí mateix?

― D’acord. Perquè fa massa fred.

― Sí, és veritat, fa fred.

― Fa massa fred.

― Però, si fóssim en una illa, jo jo, t’agafaria i i, faríem l’amor com dos animals saps?, és el que més desitjo, com dos animals, així pam pam pam, així, com unes feres, rebolcant-nos per terra, com unes bèsties, eh Jordi?, eh?, ho faríem eh, si fóssim en una illa?

― Kevin, em dic Kevin.

― Arnold. D’acord.

― Natàlia.

― Jacint.

― Lluïsa.

― Rogeli.

― Juliana.

― Alexandre.

― Concepció.

― Eusebi.

― D’acord.

(De l'espectacle "Souvenirs")

El truc de la corda, de Fredric Brown


El senyor i la senyora Smith feien un viatge de lluna de mel al voltant del món. Una segona lluna de mel, per celebrar el vint aniversari de la seva boda. Els quaranta és una edat perillosa, tant per a les dones com per als homes, i la senyora Smith estava molt, però que molt decebuda amb el que estava passant (o, més exactament, amb el que no estava passant) en les tres primeres setmanes d’aquesta segona lluna de mel. Si hem de ser completament sincers, s’ha de dir que no havia passat res, absolutament res.
Fins que van arribar a Calcuta.
Es van inscriure a l’hotel a primera hora de la tarda, i, després de refrescar-se una mica, van decidir que sortirien a fer un volt i a veure tantes coses de la ciutat com fos possible en el dia i la nit que passarien allí.
Van arribar al bazar.
I allí van veure un faquir hindú que feia el truc de la corda. No era la versió espectacular i complicada, en què un noi puja amunt d’una corda i... Bé, ja sabeu com es fa el truc hindú de la corda complet.
Aquella era una versió simplificada. El faquir, amb un bocí de corda no molt llarg enrotllat al terra davant seu, va tocar una vegada i una altra unes poques notes senzilles en una flauta dolça; i, gradualment, mentre tocava, la corda va començar a aixecar-se en l’aire, mantenint-se rígida.
Això li va donar a la senyora Smith una idea fabulosa, encara que no li’n va dir res al senyor Smith. Va tornar amb ell a l’habitació de l’hotel, i, després de sopar, va esperar que el senyor Smith s’adormís; com sempre, a les nou en punt.
Aleshores, silenciosament, va sortir del llit, es va treure el pijama i es va vestir i va sortir de l’hotel. Va trobar un taxista i un intèrpret, i, acompanyada de tots dos, va tornar al bazar i va trobar el faquir.
Gràcies a l’intèrpret, se les va compondre per comprar-li al faquir la flauta dolça que havia sentit tocar, i el va pagar perquè l’enseyés a tocar les poques notes senzilles i repetitives que havien fet que la corda s’aixequés.
Després va tornar a l’hotel i a la seva habitació. El senyor Smith dormia profundament, com sempre.
Dempeus devora el llit, la senyora Smith, molt suaument, va comença a tocar les senzilles notes amb la flauta.
Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.
I mentre tocava, gradualment, el llençol va començar a aixecar-se damunt del seu espòs adormit.
Quan va arribar a una alçada suficient, la senyora Smith va deixar la flauta, i, amb emoció continguda, va apartar el llençol.
I allí, sostenint-se dret en l’aire, va veure el cinturó del seu pijama.

(Aquest text és una traducció d’un conte homònim de Fredric Brown. L'he traduït per incorporar-lo a l'espectacle "Souvenirs" de l'Increat Teatre.)