La rosa, abans d’esfullar-se,
va dir: poetes,
us put l’alè: jo refuso la meva
naturalesa simbòlica.
(Tot i que sé la cremor
que deixa el foc a les galtes
després de contemplar les flames massa temps.)

El temps passa i no es dissol:
entre els pòsits del cafè
he vist traces del passat,
sons remots d’un carrer estret,
mots perduts en un calaix,
certa llum d’un primer temps.

També he vist el meu futur:
m’aixecava per pixar
i anava a pagar a la barra.

Retalleu a l’atzar alguns milers
de noms del llistí telefònic.
Disposeu els noms en fileres
perquè formin un exèrcit.
Enfronteu el vostre exèrcit
a l’exèrcit enemic.
Tindreu al cap de poc
un camp de batalla
tot d’agonitzants i cadàvers.
Ara, considereu l’escumadora de la cuina;
treieu-ne el mànec, però
reserveu el disc amb foradets.
Poseu-vos-el al pit,
com si es tractés d’una medalla.