Turisme d'aventura

Personatges:
L’oficial Tips
Un caçador de vampirs anomenat Max von Sydow
L’agent Toni


Comissaria de tercera categoria en un petit poble, molt lluny de la capital. L’oficial Tips seu darrere d’una taula de fusta vella; davant de la taula hi ha una cadira senzilla; al fons, tanca l’escenari un mur d’arxivadors plens de pols. També hi ha al fons, a dalt, un finestró, que deixa entrar la llum vermellosa del vespre. Tips podria ser un tipus gras, de mirada severa, amb bigotis. A l’inici de l’acció, es disposa a gaudir d’un entrepà de vedella i salsa especial i d’una Coca-cola. Entra Max von Sydow. Encara que el nostre segon personatge porta el nom del gran actor suec, aquest von Sydow s’hauria d’assemblar el menys possible a l’enigmàtic intèrpret; ans al contrari, convé que sigui un individu tirant a morè, no gaire alt, mancat d’elegància i qualsevol mena de carisma; porta una americana amb els colzes gastats i un maletí de metge de color marró, d’aquells que s’obren a banda i banda.
L’oficial Tips veu en Max. Max avança una passa. L’oficial deixa l’entrepà i s’incorpora lentament, sense deixar de mirar el nouvingut. Max dubta si seguir avançant. Tips es du la mà a la pistola, lentament. Max decideix quedar-se on es troba. Resten així, mirant-se sense moure’s, fins que Max es decideix a parlar.

MAX. Vinc pels vampirs.

(El policia no es mou encara; després d’uns segons, també lentament, torna a seure, sense deixar de mirar l’altre.)

TIPS. Vampirs.
MAX. Sí. Cregui’m que em sap greu, ser el portador d’aquesta mena de notícies. Però tenim sospites, prou fonamentades, de la presència de vampirs en aquesta zona. Tres o quatre. Potser més. Un d’ells ha de ser un exemplar jove, molt perillós; fa temps que li vaig al darrere.

(L’oficial Tips agafa l’entrepà i en fa un mos, agafa el pot de Coca-cola i xucla la palleta, sorollosament.)

MAX. Oh, però m’haurà de perdonar, sóc el doctor Max von Sydow. Pot dir-me Max. Sóc un caçador de vampirs.
TIPS. Vostè no és Max von Sydow. He anat al cine, jo. Tenim al poble un videoclub, tenim cultura en aquest lloc. Vostè no s’hi assembla gens, a Max von Sydow.
MAX. Cregui’m que porto aquest nom com una càrrega.
TIPS. Ja. I què vol, senyor von Sydow? (Xucla la salsa que li regalima pels dits, deixa anar un petit eructe.)
MAX. Pot dir-me Max. Només vull alguna informació. Saber si estan darrere de la pista d’algun d’aquests vampirs. Sap si han actuat a la comarca?, han deixat alguna prova de la seva activitat? Per la meva part, puc facilitar-los informació de primera mà: els seus hàbits, punts febles, les mesures de prevenció més essencials. Fa temps que empaito vampirs pel món. No cal dir que, si es confirma la seva activitat a la zona, tots vostès corren un greu perill; la població ha de ser alertada.

(Pausa.)

TIPS. No és el primer, que ve per la qüestió dels vampirs.
MAX. Així, doncs, vostè en sap alguna cosa.
TIPS. I tant, que en sé alguna cosa! Fa temps que tractem amb els vampirs, aquí. N’hi ha un bon grapat.
MAX. Però..., la població deu estar terroritzada!
TIPS. No s’ho cregui, no estan tan terroritzats com es podria pensar.
MAX. No ho acabo d’entendre.
TIPS. Hi ens hem anat avesant; de fet, hi estem ja força acostumats als vampirs, en aquesta comarca. En realitat, no ens representen cap problema.
MAX. No ho entenc. Hi podria haver víctimes.
TIPS. Oh, bé, és possible...
MAX. Com que és possible?
TIPS. No ha quedat demostrada, la participació dels vampirs.
MAX. En què?
TIPS. En les morts, naturalment.
MAX. És que hi ha hagut morts?
TIPS. Naturalment. Dos o tres. Potser quatre. Cinc o set. Van trobat un cadàver, al costat de la carretera. Dos punxadetes al coll. Hi ha hagut alguna cosa més. Podria ser cosa dels vampirs, no ho hem de descartar. No em digui que no n’ha llegit res; la premsa de la capital no va trigar ni un minut a esbombar-ho; estranyes desaparicions, circumstàncies inexplicables, indicis inquietants i tota aquesta xerrameca estúpida. Periodistes! Els dius una cosa i escriuen l’altra!, escampen la seva merda pertot i ningú no hi pot fer res! Cregui’m: els coneixem bé, els periodistes, en aquest poble!... A més, què són dos o tres baixes, comparat amb els beneficis que els vampirs ens aporten?
MAX. Com?
TIPS. El turisme, amic meu.
MAX. El turisme.
TIPS. No podem pensar a viure sempre de plantar quatre patates i treure les vaques a pasturar. Perdem població any rere any. Els joves marxen a la ciutat, vés a saber a quin futur incert. També tenim dret al progrés, nosaltres. Digui’m, doctor, tenim dret al progrés, nosaltres? (No espera que Max contesti.) És clar, que hi tenim dret! I els vampirs, no cal dir-ho, resulten un element diferenciador de primera magnitud, davant de la competència; són els vampirs, que han fet possible que aquest poble aparegui als mapes per primera vegada; és gràcies als vampirs que sortim en totes les guies; el mes passat, es van publicar reportatges sobre la nostra comarca a dues revistes especialitzades i se’n va fer un documental. Terres de misteri. Sí senyor, Terres de misteri, així es deia el documental. N’estem molt orgullosos, dels nostres vampirs. És gràcies a ells, que hem entrat dins del mercat del turisme d’aventura.
MAX. Aventura.
TIPS. Sí: no cal que repeteixi tot el que dic. La gent vol emocions fortes, castells encantats, totes aquestes coses; els vampirs han aportat a la nostra comarca l’atractiu que sempre havíem desitjat i que no posseíem. Muntanyes, vaques... i vampirs!
MAX. Això que diu és completament absurd: la gent no aniria a un lloc infestat de vampirs!
TIPS. Ah, no? Vostè no sap com és la gent.
MAX. La gent defuig els vampirs.
TIPS. La gent defuig els inspectors d’hisenda.
MAX. Això és inaudit! Vostè és un defensor de la llei: on anirem a parar, si els policies protegeixen els vampirs?
TIPS. Deixi’m que li faci una pregunta, senyor von Sydow...
MAX. Max, pot dir-me Max.
TIPS. Digui’m: què té contra els vampirs?...
MAX. Que què tinc contra els vampirs?... Oh, bé, no res... Són éssers sanguinaris, res més... Veig que no està informat dels trets més bàsics dels vampirs: els vampirs són no morts, éssers sense ànima que no coneixen el descans; ataquen la gent i se’n beuen la sang i els converteixen en els seus esclaus; especialment les noies verges...; habiten entre la vida i la mort i només coneixen la nit, els posseeix una set infinita, que només pot satisfer la sang d’un cos viu; són la maldat personificada, l’animalitat més pura, però amb una aparença perfectament humana, de vegades fins i tot dotada d’una especial bellesa. Els que han estat les seves víctimes..., bé, perden la seva ànima, condemnats a alimentar-se de noves vides eternament. Això són els vampirs, amic meu; no estem parlant del turisme ni de dur les vaques a pasturar. Parlem de vampirs, els éssers més perversos que ha conegut la terra, posseïts només per la set de matar.

(L’oficial Tips es mig incorpora a la cadira i mira Max fixament als ulls.)

TIPS. Ja. Però matar és la seva naturalesa, oi?
MAX. Així és. Són assassins.
TIPS. Ells no ho poden evitar. Alimentar-se de sang és la seva naturalesa. No tenen elecció, no és una cosa que ells hagin triat. Els vampirs viuen de nits i s’alimenten de sang...; bé, és perquè són així, aquesta és la seva naturalesa. Què hi hem de fer nosaltres?
MAX. Deu estar de broma.
TIPS. Jo no faig broma, amb les coses de menjar. La gent com vostè, els caçadors, els justiciers i tota aquesta xusma, es pensen que es troben en possessió de la veritat. Però rebutgen els vampirs només per por, per por als que són diferents. Perquè ells viuen de nit. D’això se’n diu xenofòbia, senyor meu. Aquí i en qualsevol altra banda. Però nosaltres som un poble progressista. Estem al dia. Acollim de bon grat les innovacions i el progrés. I acollim els vampirs entre nosaltres amb els braços oberts. Considera pervers el predador que mata una gasela, per alimentar-se?
MAX. No és el mateix.
TIPS. Sí, que és el mateix. Vostè menja carn, von Sydow?
MAX. Max.
TIPS. Contesti, von Sydow: vostè menja carn?
MAX. Sí.
TIPS. Animals que prèviament han hagut de ser sacrificats. Pollastres, conills, potser algun tendre vedell, separat de la seva mare quan encara mamava... No és així? I no parlem dels embotits!... No és així, von Sydow?
MAX. Max.
TIPS. També són criatures de Déu, senyor meu. També formen part de la Creació. No m’ho podrà negar, això. Qui som, nosaltres per discutir la voluntat del Creador? Qui som, per jutjar la naturalesa d’aquests éssers que vostè anomena vampirs?... D’altra banda, quan se’ls coneix una mica millor, cregui’m que se’ls agafa un afecte sincer; amb els vampirs se n’ha fet molta literatura barata.
MAX. Em penso que vostè no n’ha vist cap mai de prop.
TIPS. (Somrient.) Els he vist a tots. Tots passen per la meva oficina, senyor von Sydow. Se’ls aplica la llei d’estrangeria, com a tothom; bé cal que revisem si tenen la documentació en ordre, no es pensi que fem cap excepció. I, tot i que la nostra oficina és molt modesta, des que hi ha vampirs en aquesta comarca, fins i tot, hem iniciat un torn de nit. Això ens ha permès adaptar el servei als seus horaris nocturns. A la policia comarcal estem preparats per als nous temps, senyor meu. I tant, que ho estem!
MAX. I es veu obligat a tractar amb ells, en plena nit?
TIPS. Oh, no sóc jo qui fa el torn de nit. El meu company, l’agent Toni, se n’encarrega d’això. Al començament, l’horari nocturn certament l’incomodava, però aviat va confraternitzar amb els vampirs, van arribar a un grau de coneixement íntim ben aviat. Ara, no només treballa a les nits de bon grat, sinó que l’horari nocturn és l’únic s’ajusta... al seu tarannà.
MAX. Oh, els vampirs l’han convertit! És que no ho veu?
TIPS. És clar, que ho veig. I ha de saber que aprovo plenament l’opció de vida que ha triat el meu company. A més, von Sydow, hauria de saber que l’agent Toni no és l’únic que s’ha convertit.
MAX. Què vol dir?
TIPS. Hi ha molts altres habitants del nostre poble i dels municipis adjacent que han passat... al nou estat. La majoria per voluntat pròpia. De fet, entre els vampirs que han anat arribant a la nostra comarca —atrets pel nostre caràcter tolerant i obert a les altres cultures— i els turistes, avui ben bé tripliquem la població que teníem fa cinc anys.
MAX. És horrible!
TIPS. Exagera. És veritat que trobar un aparcament és quasi impossible i que la construcció de blocs de pisos s’ha desbocat. Però, en general, ens hem pogut organitzar bastant bé; com que una part important de la població viu de nit, hem hagut d’establir dos torns en quasi qualsevol assumpte de la vida comuna. I el poble està ben animat les vint-i-quatre hores! Per cert, s’està fent de nit.
MAX. Però, quanta de gent...?
TIPS. El cinquanta o seixanta per cent.
MAX. De... de...
TIPS. Del total.

(Max està astorat, li tremola la barbeta, potser mormola dues o tres paraules entre dents, incomprensibles. Pel finestró ja no entra cap llum.)

TIPS. I ara, von Sydow, m’haurà d’ensenyar això que porta al maletí.
MAX. Què?
TIPS. Veurà, senyor von Sydow, som gent de pau, no volem problemes; tenim unes normes molt estrictes en matèria d’armament. I intueixo que el que porta al maletí no són només calçotets. Ha de deixar a la comissaria qualsevol arma que porti. Em permetria veure el seu maletí?
MAX. S’ha tornat boig? No li ho penso deixar fer. Sense això estic mort!

(Tips desenfunda la seva pistola, sense cap precipitació. Max es mira l’arma i es mira el maletí. Diposita el maletí dalt de la taula, a poc a poc. L’oficial l’obre i va traient, per aquest ordre: un crucifix, un rast d’alls, un exemplar de la Bíblia, un potet amb un líquid transparent, un martell, una estaca i uns calçotets blancs de cotó de mida XXL; l’oficial desplega els calçotets, tot considerant-ne la mida.)

TIPS. Va molt ben preparat senyor von Sydow.

(Tips obre el potet i n’olora el contingut i comprova com està d’afilada l’estaca. Deixa tots els objectes dalt de la taula, només torna a dipositar la Bíblia dins del maletí.)

TIPS. Perquè tingui alguna cosa per llegir.
MAX. Sàpiga que quan torni a la capital ho penso posar en coneixement de les autoritats.
TIPS. (Sense deixar de mirar Max.) Bona nit, Toni.
MAX. Què?

(Toni surt de darrere dels arxivadors. No fa cap soroll. És un home prim, més alt que els altres dos i extraordinàriament pàl•lid, de fesomia gens desagradable. Quan parli, ho farà amb una veu suau, sense cap matís d’ansietat o passió.)

TONI. Bona nit. Qui és aquest home, Tips?
TIPS. És un caçador de vampirs.
TONI. Ah. (Toni mira Max, es fixa en l’estaca que hi ha dalt de la taula, torna a mirar Max, de dalt a baix, sense aprehensió ni cap interès. A Max.) Així que ha vingut a caçar vampirs.
MAX. (Amb un filet de veu.) Sí.
TIPS. Es diu Max von Sydow.
TONI. Com l’actor?
MAX. Sí senyor.
TONI. Que curiós.
TIPS. Es veu que és un caçador de vampirs molt famós, saps?: els vampirs es caguen a les calces quan el tenen al davant. N’ha mort una dotzena o dos.
MAX. L’oficial exagera...
TONI. Caram, von Sydow. El felicito.
MAX. Bé, en realitat, senyor, jo... només els perseguia una miqueta...
TONI. No ho hauria de fer, això. Ja veu que, quan se’ns coneix una mica, la gent sol tenir una opinió més positiva. Sabia que l’estaca s’ha de clavar al cor, però apuntant cap a la boca?
MAX. No, no ho sabia...
TONI. Recordi-ho. És una informació que li pot anar molt bé. Cap a la boca. Si no, el vampir tornarà a aixecar-se.
MAX. Ho tindré present. Bé, em penso que me n’he d’anar.
TIPS. Ja se’n vol anar, von Sydow?
MAX. S-sí... Tinc feina.
TIPS. Ah, sí, els vampirs, me n’oblidava.
MAX. Ui!... n-n-no... No em referia...
TONI. En quin hotel s’allotja?
MAX. N-no ho recordo.
TONI. Perquè potser li’n puc aconsellar un de millor.
MAX. No, no cal...
TIPS. Bé, senyor von Sydow, no deixi que l’entretinguem més temps: té una missió; vagi a complir amb el seu deure.
MAX. No, no, si jo no...
TONI. Li desitjo que tingui molta sort, senyor von Sydow.
MAX. Max, pot dir-me Max.
TONI. Bona nit, Max.

(Max agafa el maletí i surt per on havia entrat, ben de pressa.)

TIPS. Què en penses?
TONI. Patètic.
TIPS. Vols que hi faci res?
TONI. No. Es veu de lluny que és del tot inofensiu.
TIPS. Així, doncs, la comissaria és tota teva. Jo me’n vaig a casa, que ja és l’hora.

(Tips agafa la seva jaqueta del respatller de la cadira i la gorra. L’agent Toni el contempla; quan ara s’adreci a ell, en canvi, no el mirarà directament.)

TONI. Com està la família, Tips?
TIPS. Tots molt bé, gràcies.
TONI. I la teva filla?
TIPS. Quina de les tres?
TONI. La dels rinxolets, saps quina vull dir?, la que té el cabell ros, mig rinxolat. Quants anys té, ara?
TIPS. La Laura. Ara té setze anys.
TONI. Setze anys. Una edat meravellosa. Plena de descobriments. És la gran de les tres, oi?
TIPS. Sí. Els fills creixen i un ni se n’adona. Encara és una nena.

(Mentre es produeix aquesta conversa, l’oficial Tips s’ha posat la jaqueta i la gorra i ara es disposa a sortir. Ara sí, que el vampir el mira directament. Just abans de sortir, una idea assalta l’oficial Tips; es deté, es gira amb precaució i s’encara a Toni.)

TIPS. Per què m’ho preguntes?

(Fosc.)

Eivissa

― Si fóssim en una illa, t’agafaria i et llençaria damunt l’arena de la platja, faríem l’amor com dos salvatges, som uns salvatges, Anna, en el fons no som més que animals, vestits amb peces de tela absurdes, transvestits amb robes que ens són completament estranyes, intentem dissimular aquesta pulsió, el que batega a sota de la pell, aquí, mira, aquesta cosa, mira. Però no és possible amagar-ho més temps. La meva jaqueta de plàstic ultramoderna no pot dissimular les meves urpes, la meva crema facial regeneradora no pot ocultar les marques del desig, com se’m tesen els músculs, les pupil•les, com la sang batega fortament, i ara em dreço davant teu com una estàtua, em dreço davant teu com el pal d’un navili, em dreço davant teu i vull fer-te quatre o cinc fills, Anna, això voldria fer, si fóssim en una illa.

― Raquel, em dic Raquel.

― Si fóssim en una illa, tot seria diferent, tot això, Laura, la nostra vida, tot. T’agafaria i et llençaria damunt de l’arena, et deixaria el cul marcat amb les meves ungles, amb els meus queixals, sé que ho desitges, ho sé, no som més que salvatges, vestits de pallassos PERÒ NO SOM PALLASSOS, som un home i una dona, Laura, només si ens despullem podrem ser lliures. Per què anem vestits encara, Laura?, no ho entenc, per què no ens treiem la roba i ho fem aquí mateix? Això és la llibertat, portar els genitals a l’aire mentre fas bots d’alegria. No som uns pallassos, podríem fer-ho, podríem si fóssim en una illa, una illa posseeix quelcom que els continents no tenen, ni les penínsules, ni els promontoris, ni ni ni, en una illa hi ha màgia, Laura, podríem follar ara mateix, si fóssim en una illa.

― Raquel, em dic Raquel.

― Si fóssim en una illa, tot allò que ara ens agobia, tot, tot això, els problemes, això que ofega les nostres vides, tot això, no tindria cap sentit, seria, seria com, seria, com un mal record que se’n va per sempre, que es fa cada vegada més petit fins que s’extingeix en una mar immensa, com una cosa inútil que hem llençat i que només espera l’oblit. Això és el que penso, així seria la nostra vida, així seria tot, si fóssim en una illa.

― Però, ara som a Eivissa. Eivissa és una illa.

― Ja ho sé, ja sé que Eivissa és una illa. Et pensaves que no ho sabia? Ja ho sé. Jo controlo un munt de geografia, som un autèntic crac en geografia, des de l’escola, tots em volien copiar, volien ser amics meus només per això, em sabia totes les capitals i tot, els rius, Tajo, Miño, un crac en geografia, en sabia més que el mestre, Amanda, en pots estar segura.

― Raquel, em dic Raquel. Qui t’ha passat això?

― Veus aquell tipus, a l’entrada del lavabo de tios, el que porta la jaqueta groga, amb ulleres de pasta? Aquell.

― Vaig a veure’l. Et sembla que si el vaig a veure m’atendrà?

― És possible.

― Vaig a veure’l. No te’n vagis.

― D’acord.

― M’esperaràs?

― És clar.

― Ara torno.

― D’acord.

― Ja he tornat.

― D’acord. Com ha anat?

― Bé, m’ha atès molt bé.

― D’acord. Ho tens?, t’ha donat el que volies?

― Sí. Uf. Sí, ja ho tinc.

― Collonut. Així, doncs, ja ho tens?

― Uf. Sí. Ja.

― Collonut. Com va?

― Uf.

― D’acord.

― Escolta, he estat pensant.

― Has estat pensant.

― Sí. Ho faig molt això. Vull dir que em passa bastant. Em poso a pensar i tal. I no puc parar saps? Començo i fuà fuà fuà, no puc parar, és com una màquina, engega i, fuà, increïble, he estat pensant en tot això saps?, aquest lloc, estem, estem, condicionats, el lloc som nosaltres, no sé si m’entens, però però però, si fóssim en una illa, joder, si fóssim en una illa, això, vull dir, tot això, seria, no seria, vull dir, no seria igual que aquí saps?

― T’entenc.

― Res no seria així, si fóssim en una illa.

― És el que jo penso.

― Escolta, per què no ens despullem, i ho fem aquí mateix?

― D’acord. Perquè fa massa fred.

― Sí, és veritat, fa fred.

― Fa massa fred.

― Però, si fóssim en una illa, jo jo, t’agafaria i i, faríem l’amor com dos animals saps?, és el que més desitjo, com dos animals, així pam pam pam, així, com unes feres, rebolcant-nos per terra, com unes bèsties, eh Jordi?, eh?, ho faríem eh, si fóssim en una illa?

― Kevin, em dic Kevin.

― Arnold. D’acord.

― Natàlia.

― Jacint.

― Lluïsa.

― Rogeli.

― Juliana.

― Alexandre.

― Concepció.

― Eusebi.

― D’acord.

(De l'espectacle "Souvenirs")

El truc de la corda, de Fredric Brown

El senyor i la senyora Smith feien un viatge de lluna de mel al voltant del món. Una segona lluna de mel, per celebrar el vint aniversari de la seva boda. Els quaranta és una edat perillosa, tant per a les dones com per als homes, i la senyora Smith estava molt, però que molt decebuda amb el que estava passant (o, més exactament, amb el que no estava passant) en les tres primeres setmanes d’aquesta segona lluna de mel. Si hem de ser completament sincers, s’ha de dir que no havia passat res, absolutament res.
Fins que van arribar a Calcuta.
Es van inscriure a l’hotel a primera hora de la tarda, i, després de refrescar-se una mica, van decidir que sortirien a fer un volt i a veure tantes coses de la ciutat com fos possible en el dia i la nit que passarien allí.
Van arribar al bazar.
I allí van veure un faquir hindú que feia el truc de la corda. No era la versió espectacular i complicada, en què un noi puja amunt d’una corda i... Bé, ja sabeu com es fa el truc hindú de la corda complet.
Aquella era una versió simplificada. El faquir, amb un bocí de corda no molt llarg enrotllat al terra davant seu, va tocar una vegada i una altra unes poques notes senzilles en una flauta dolça; i, gradualment, mentre tocava, la corda va començar a aixecar-se en l’aire, mantenint-se rígida.
Això li va donar a la senyora Smith una idea fabulosa, encara que no li’n va dir res al senyor Smith. Va tornar amb ell a l’habitació de l’hotel, i, després de sopar, va esperar que el senyor Smith s’adormís; com sempre, a les nou en punt.
Aleshores, silenciosament, va sortir del llit, es va treure el pijama i es va vestir i va sortir de l’hotel. Va trobar un taxista i un intèrpret, i, acompanyada de tots dos, va tornar al bazar i va trobar el faquir.
Gràcies a l’intèrpret, se les va compondre per comprar-li al faquir la flauta dolça que havia sentit tocar, i el va pagar perquè l’enseyés a tocar les poques notes senzilles i repetitives que havien fet que la corda s’aixequés.
Després va tornar a l’hotel i a la seva habitació. El senyor Smith dormia profundament, com sempre.
Dempeus devora el llit, la senyora Smith, molt suaument, va comença a tocar les senzilles notes amb la flauta.
Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.
I mentre tocava, gradualment, el llençol va començar a aixecar-se damunt del seu espòs adormit.
Quan va arribar a una alçada suficient, la senyora Smith va deixar la flauta, i, amb emoció continguda, va apartar el llençol.
I allí, sostenint-se dret en l’aire, va veure el cinturó del seu pijama.

(Aquest text és una traducció d’un conte homònim de Fredric Brown. L'he traduït per incorporar-lo a l'espectacle "Souvenirs" de l'Increat Teatre.)

Heretat

I aquí, amb la cara dins del llot,
feta la repartició
dels rosegons de pa i de les monedes
daurades, veig que no m’ha correspost
ni res d’allò ni d’això altre,
sinó una vulgar palangana
de plàstic groc que tanmateix
pareix que brilla quan la llum hi toca.

Incandescent, la nit escolta.
En la ciutat sense calç, sense
la claror de les pedres,
la nit escolta.

Però el riu s’acosta en silenci
i apaga tota flama.

Reality (escena 1)

Personatges:
VÍCTOR
DOCTOR

Un sol focus damunt de Víctor. Víctor seu en una cadira, al centre de l’escenari; té les mans darrere del respatller de la cadira. Entra el Doctor: bata blanca, veu pausada.

DOCTOR. Bon dia, Víctor.

Víctor no es mou, no contesta.

DOCTOR. Com et trobes, avui?

Pausa. Víctor gira el cap lentament.

VÍCTOR. Malament.
DOCTOR. Has fet pipí, aquesta nit?
VÍCTOR. Una mica.
DOCTOR. Així m’agrada. Has de beure molta d’aigua. T’ho he dit ja, que has de beure molta d’aigua?
VÍCTOR. Estic inflat.
DOCTOR. És natural. M’acostaré i et donaré més aigua.

El Doctor s’acosta a Víctor. Afaga un pitxer amb aigua i un got que hi havia als peus de Víctor, posa aigua en el got i en fa beure Víctor. Víctor beu amb esforç, però s’acaba el got. Hi ha una pausa.

VÍCTOR. Estic inflat.
DOCTOR. (Deixa el got i el pitxer al terra, resta al costat de Víctor.) L’aigua et purifica, et fa net interiorment. Això és el que necessites. Et prepara. Amb l’ajuda de Déu, tot anirà bé. (Acarona un instant el cap de Víctor.) T’han informat del que et faran, ara?
VÍCTOR. Sí.
DOCTOR. Hi estàs d’acord?
VÍCTOR. Sí
DOCOR. Per això ets aquí, veritat?
VÍCTOR. Sí.
DOCTOR. Molt bé. Bon minyó. Ets una persona conseqüent, així m’agrada. Aquí no ens agraden, els inconstants. Dins de poc, amb l’ajuda de Déu, tot haurà acabat. Ella també està bé i també segueix el procediment normal. També fa pipí. No vull que hi pensis. Sé que hi penses però no vull que hi pensis. Ara t’has de concentrar en la teva situació. Has fet pipí, aquesta nit?
VÍCTOR. Ja m’ho ha preguntat.

Pausa.

DOCTOR. Has fet pipí, aquesta nit?

Pausa.

VÍCTOR. Sí. Un poc.
DOCTOR. Molt bé. (Li acarona el cap a Víctor.) Així m’agrada. Ets un bon minyó, un minyó molt bo…

Fosc, mentre el Doctor acarona el cap a Víctor.

Eivissa, 22 de maig de 2008

La rosa, abans d’esfullar-se,
va dir: poetes,
us put l’alè: jo refuso la meva
naturalesa simbòlica.
(Tot i que sé la cremor
que deixa el foc a les galtes
després de contemplar les flames massa temps.)