Heretat

I aquí, amb la cara dins del llot,
feta la repartició
dels rosegons de pa i de les monedes
daurades, veig que no m’ha correspost
ni res d’allò ni d’això altre,
sinó una vulgar palangana
de plàstic groc que tanmateix
pareix que brilla quan la llum hi toca.

Incandescent, la nit escolta.
En la ciutat sense calç, sense
la claror de les pedres,
la nit escolta.

Però el riu s’acosta en silenci
i apaga tota flama.

Reality (escena 1)

Personatges:
VÍCTOR
DOCTOR

Un sol focus damunt de Víctor. Víctor seu en una cadira, al centre de l’escenari; té les mans darrere del respatller de la cadira. Entra el Doctor: bata blanca, veu pausada.

DOCTOR. Bon dia, Víctor.

Víctor no es mou, no contesta.

DOCTOR. Com et trobes, avui?

Pausa. Víctor gira el cap lentament.

VÍCTOR. Malament.
DOCTOR. Has fet pipí, aquesta nit?
VÍCTOR. Una mica.
DOCTOR. Així m’agrada. Has de beure molta d’aigua. T’ho he dit ja, que has de beure molta d’aigua?
VÍCTOR. Estic inflat.
DOCTOR. És natural. M’acostaré i et donaré més aigua.

El Doctor s’acosta a Víctor. Afaga un pitxer amb aigua i un got que hi havia als peus de Víctor, posa aigua en el got i en fa beure Víctor. Víctor beu amb esforç, però s’acaba el got. Hi ha una pausa.

VÍCTOR. Estic inflat.
DOCTOR. (Deixa el got i el pitxer al terra, resta al costat de Víctor.) L’aigua et purifica, et fa net interiorment. Això és el que necessites. Et prepara. Amb l’ajuda de Déu, tot anirà bé. (Acarona un instant el cap de Víctor.) T’han informat del que et faran, ara?
VÍCTOR. Sí.
DOCTOR. Hi estàs d’acord?
VÍCTOR. Sí
DOCOR. Per això ets aquí, veritat?
VÍCTOR. Sí.
DOCTOR. Molt bé. Bon minyó. Ets una persona conseqüent, així m’agrada. Aquí no ens agraden, els inconstants. Dins de poc, amb l’ajuda de Déu, tot haurà acabat. Ella també està bé i també segueix el procediment normal. També fa pipí. No vull que hi pensis. Sé que hi penses però no vull que hi pensis. Ara t’has de concentrar en la teva situació. Has fet pipí, aquesta nit?
VÍCTOR. Ja m’ho ha preguntat.

Pausa.

DOCTOR. Has fet pipí, aquesta nit?

Pausa.

VÍCTOR. Sí. Un poc.
DOCTOR. Molt bé. (Li acarona el cap a Víctor.) Així m’agrada. Ets un bon minyó, un minyó molt bo…

Fosc, mentre el Doctor acarona el cap a Víctor.

Eivissa, 22 de maig de 2008

La rosa, abans d’esfullar-se,
va dir: poetes,
us put l’alè: jo refuso la meva
naturalesa simbòlica.
(Tot i que sé la cremor
que deixa el foc a les galtes
després de contemplar les flames massa temps.)

El temps passa i no es dissol:
entre els pòsits del cafè
he vist traces del passat,
sons remots d’un carrer estret,
mots perduts en un calaix,
certa llum d’un primer temps.

També he vist el meu futur:
m’aixecava per pixar
i anava a pagar a la barra.

Retalleu a l’atzar alguns milers
de noms del llistí telefònic.
Disposeu els noms en fileres
perquè formin un exèrcit.
Enfronteu el vostre exèrcit
a l’exèrcit enemic.
Tindreu al cap de poc
un camp de batalla
tot d’agonitzants i cadàvers.
Ara, considereu l’escumadora de la cuina;
treieu-ne el mànec, però
reserveu el disc amb foradets.
Poseu-vos-el al pit,
com si es tractés d’una medalla.

El doble blanc (peça de teatre radiofònic)

Personatges:
JORDI. Veu profunda de baríton, un mica impostada.
MARTA. Veu dèbil, lleument angoixada, distorsionada pel cable del telèfon.

Sona el timbre d’un telèfon, fins a cinc vegades, a l’espai de Jordi. S’escolten passes que s’acosten, de pressa; el telèfon sona dues vegades més i algú despenja.

JORDI. Qui és?

Silenci.

JORDI. Ets tu?

Silenci.

MARTA. Sí. (Pausa.) Ja no recordava la teva veu. Ha passat massa temps. La teva veu. Poderosa, sí. I alhora tan suau. Fa dies que ho penso. Trucar-te. Fa dies que hi penso. I així i tot m’ha agafat de sorpresa. La teva veu. Ja no la recordava.

Silenci.

JORDI. Ets tu, Marta?
MARTA. Sí, Jordi: sóc jo.

Silenci. A l’espai on es troba Marta, s’escolta el miol d’un gat.

JORDI. Què és això que s’escolta?
MARTA. Que vols dir?

S’escolta el miol, una mica més fort.

JORDI. Això.
MARTA. És el meu gos.
JORDI. De... de quina mena de gos estem parlant?
MARTA. És un xiuaua. Un xiuaua dels petits.

S’escola el miol dos segons més. Hi ha una silenci.

JORDI. Tots els xiuauas són petits, Marta.

Pausa.

MARTA. Aquest també ho és. L’hauries de veure: és molt petit. Fa molta pena.

Torna a sentir-se el miol. S’escolta un colp sec, a l’espai de Marta; deixa de sentir-se el so.

MARTA. Perdona, Jordi. No volia molestar-te.
JORDI. No és cap molèstia.
MARTA. Només tenia ganes de sentir-te un altre cop. No hi he pogut deixar de pensar, en tot aquest temps.
JORDI. A mi també m’ha agradat sentir-te, Marta.
MARTA. De vegades, a les nits, sentia que no podia respirar, sense la teva veu. Sobretot a les nits. Esperant el so de les claus. El lleu repic de les claus quan eres a punt d’obrir la porta. Les teves passes entrant dins de l’habitació. Acostant-se al llit. La calor del teu cos quan et ficaves dins dels llençols i em deies: Marta... Ja estic aquí, Marta.
JORDI. Marta...
MARTA. Marta, ja estic aquí: no et deixaré mai més.
JORDI. No et deixaré mai més, Marta.
MARTA. No deixaré que ningú et faci mal.
JORDI. No deixaré que ningú et faci mal.
MARTA. Estarem sempre junts.
JORDI. Nosaltres dos, sols.
MARTA. Només nosaltres dos.
JORDI. Junts.
MARTA. Per sempre.
JORDI. Oh, Marta!
MARTA. Jordi!... Això és el que he pensat tot aquest temps. T’he enyorat molt. He pensat tot el temps en tu. En nosaltres dos. Un dia i un altre. Jo i el meu gos falder. Sí: el meu gos i jo. Tots dos hem pensat molt en tu... Per cert, ara que hi som..., recorda que encara no m’has tornat el disc...

Pausa.

JORDI. Quin disc?
MARTA. El “Doble blanc”.
JORDI. Quin doble?, què dius?
MARTA. L’”àlbum blanc”, dels Beatles.
JORDI. Eh..., perdona, no t’entenc.
MARTA. Què no entens?

Pausa breu.

JORDI. Em sembla que s’ha equivocat de número.
MARTA. Però..., què dius, Jordi?
JORDI. S’ha equivocat de número. Això és una peixateria.
MARTA. Jordi!
JORDI. Em sap molt de greu. Tinc feina, ara.

Jordi penja. S’escolta un moment el bip-bip que indica que s’ha tallat la comunicació telefònica. A l’espai de Marta, s’escolten passes que s’allunyen; s’escolta bordar un gos petit, tipus xiuaua i es comença a sentir la cançó “Blackbird”, de l’àlbum blanc de The Beatles. El volum de la música va baixant fins a fer-se el silenci.

Eivissa, 13-15 de febrer de 2008

Besora

Ara el riu ha callat entre les pedres
tant llises tant de temps entre clarors
i la flor del vinagre fa groc el verd dels prats
i la flor de l'ametller rosadenca
que s'havia glaçat durant la nit
és una petita claror morta
quasi no brillant
entre les pedres del riu sec.

L'hivern s'acaba.

Ara l'ocell ha callat
sota el migdia
que comença a colpejar-se.

No s'escolta el silenci
sinó el vent quasi eixugant-se
entre les pedres del riu
com si fos l'aigua.